El passat 10 de novembre vaig tenir l’oportunitat de participar en la jornada sobre “Com sanar la culpa?”, organitzada per el SAER (Servei d’Atenció Espiritual i Religiosa). Va ser una gran ocasió per escoltar grans professionals i aprofundir en l’interior de l’ésser humà. Cadascú va parlar de la culpa des del seu àmbit de treball però amb un eix en comú, la necessitat de l’ésser humà de connectar-se amb ell mateix.
Jordi Sidera, filòsof, ens va fer un repàs de la culpa al llarg de la història de la humanitat. Ens va quedar clar que és un concepte que ha anat canviat durant els anys. Em quedo amb la seva idea final: en el nostre món actual, on la percepció de la culpa és tant diferent per cadascú i tothom intenta donar la culpa a l’altre, cal unificar el criteri del que està bé o no, per tal d’assumir el que ell defineix com culpa comunitària. Com fer-ho ja és una altra qüestió.
Alexander Gironell, neuròleg especialitzat en hipnosis, explicà com en ocasions la culpa ens pot bloquejar pel que a vegades sorgeixen els trastorns funcionals. Trastorns que lluny de ser una malaltia orgànica la reprodueixen com a tal, impossibilitant al pacient. Gràcies a la hipnosis i el treball dels terapeutes hi ha persones usuàries que recuperen l’estat de salut i aconsegueixen desbloquejar aquestes emocions per poder fer camí endavant.
Gemma Escuder, psicòloga, va donar unes pinzellades de la patologia dual en la presó. Em quedo amb la frase d’un pres amb patologia dual quan va poder fer el seu procés interior: “Em sento responsable, he de reparar la culpa vivint una vida plena”.
Estíbaliz Diego, psicòloga, va transportar-nos a l’acompanyament del final de vida. En l’etapa final de la vida, es desperten en el pacient molts sentiments contradictoris i la necessitat de posar odre a la seva vida per poder morir sanament. Acompanyar-los és tot un repte.
L’última part de la jornada va ser de Jaume Cardona, terapeuta i d’Esteve Humet, psicòleg. Amb les seves paraules ens van fer veure com nosaltres ens podem trobar acompanyant persones amb un sentiment de culpa profund, del que potser no en són conscients. Les motxilles que carreguen són pesades, ja sigui per unes creences rígides, manca o excés de límits, xantatges viscuts en la infància… Això s’ha de treballar, des del respecte, fomentant la responsabilitat alhora que reconeixent les pròpies limitacions.
A vegades em pregunto com els professionals podem ajudar en aquest camí tant complex de sanar la culpa. Em quedo amb la frase que va dir Esteve Humet: treballant-nos interiorment per poder ser persones de llum, que contagien amor incondicional. Doncs la culpa, es dissipa quan et sents estimat incondicionalment i això dona sentit i plenitud a la vida.
Marta Escolà
Infermera del CECAS
